Si ara obro la meva ment i deixo sortir el meu passat, puc recordar la meva infantesa sent una nena feliç, sense preocupacions, envoltada de molts amics i amigues.
Amb ganes de jugar, fer plastilina, manualitats...
Tampoc puc oblidar el deliri que passava a l’hora del menjador, realment era un sofriment ja que com es sol dir era molt dolenta menjant; calamars, verdura, puré... tot això ho odiava i sempre esperava el moment en el que la cuidadora marxava a vigilar a altres nens, jo llavors agafava un tovalló i ho guardava tot dintre i ho deixava a la butxaca, per al arribar al pati llençar-ho a una paperera.
Recordo sent una nena a la qual li agradava molt jugar; jugar amb pilota, saltar a la corda... no tenia temps ni preocupació per res més; tot el que fos jugar era lo més important per a mi.
Un record molt present per mi va ser tot el que vaig haver de passar per aprendre quina era la esquerra i la dreta.... tenia grans problemes, els mestres ho intentaven tot, em feien dibuixos a les mans, m’escrivia una “D” i una “E”, pero al final ho vaig aconseguir, va ser un gran repte per mi!!!
Els “gomets”; ells eren el premi, un gran premi per haver-nos portat bé, ser les primeres en acabar els deures, saber-nos les taules de multiplicar... i moltes altres coses; jo juntament amb les meves amigues: l’Anna, la Laura, la Marta i les demés, lluitàvem per veure qui tenia més.
Un record molt present per mi va ser tot el que vaig haver de passar per aprendre quina era la esquerra i la dreta.... tenia grans problemes, els mestres ho intentaven tot, em feien dibuixos a les mans, m’escrivia una “D” i una “E”, pero al final ho vaig aconseguir, va ser un gran repte per mi!!!
Els “gomets”; ells eren el premi, un gran premi per haver-nos portat bé, ser les primeres en acabar els deures, saber-nos les taules de multiplicar... i moltes altres coses; jo juntament amb les meves amigues: l’Anna, la Laura, la Marta i les demés, lluitàvem per veure qui tenia més.
Un altre bon record per mi, encara que per la meva mare crec que no, era aquell curiós uniforme que portàvem, aquell “pitxi” o faldilla, amb uns mitjons fins els genolls, un polo de color blanc i sobre tot una cua o llacet al cap!!! La meva mare sempre lluitava per que jo anés impecable al cole i ho aconseguia, però quan arribava a les 5.30 a buscar-me a la porta de la escola, allà estava jo, amb les mitjons trencats de caure per terra, la cua tot desfeta i el polo tot brut.... pobreta ella, i com bona mare que era i es, a l’arribar a casa feia una bogada amb la meva roba o millor dit el meu uniforme!
Tinc molts records de la meva etapa en Primària, uns bons d’altres no tant, però tots son records, que fan que recordi aquella etapa com allò únic i meravellós.
Tinc molts records de la meva etapa en Primària, uns bons d’altres no tant, però tots son records, que fan que recordi aquella etapa com allò únic i meravellós.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada